On som els homes d’esquerres?

Cada anunci de decret del Govern del PP, gairebé sempre amb el suport de CiU, es tradueix en una nova retallada als drets de la classe treballadora. L’estratègia ideològica de la dreta espanyola i catalana no té cap mena de pietat, ni amb els drets de les persones ni amb les llibertats. Governen per sadollar les ànsies de poder de la gran patronal, la banca, l’església…,  tots aquests col•lectius que els donen suport i, de vegades, també els financen de manera irregular i il•legal. Perquè, precisament, tant PP com CiU estan rodejats de casos de corrupció i “presumpte” finançament il•legal.

Una d’aquestes reformes que impulsa el Govern de l’Estat és la Llei de l’avortament. La seva intenció és clara: volen tutelar els cossos i les decisions de les dones. Així acontenten ideològicament el més caspós de la dreta, niat en el PP i CiU, i el poder eclesiàstic. S’entesten a no reconèixer els drets sexuals i reproductius. Continuen sense acceptar que hi ha maneres i formes diferents de fer i sentir de les que ells i elles defensen amb aquest gran argument del que és tradicional: un model de família com el patriarcat mana. I sí, hi ha diferents maneres de relacionar-se, de formar una família, d’estimar-se… Hi ha maneres diferents d’entendre les relacions sentimentals, la convivència, la família, i totes són i han de ser respectades.

Amb aquesta reforma pretenen que la dona deixi de tenir el dret a decidir sobre el seu propi cos. Ha de parir i criar vulgui o no vulgui; és el que estan demanant certs col•lectius, el ministre Gallardón i Rouco Varela. Paral•lelament, però, en la seva esquizofrènia política, neguen el dret a ser mare sola i tampoc els agrada que la parella sigui homosexual. Aquí el dret a la maternitat desapareix. Però com és possible tanta insensatesa! Clar, perquè la família ha de ser com “Déu mana”. Quan no es pot o no es vol, aquest Govern obliga, i en el que es vol, prohibeix! Aquesta dreta és hipòcrita en pràctiques, perquè els rics i les riques, els que tenen recursos, continuaran avortant sense risc per a la seva salut i tindran a la seva disposició inseminacions artificials i fecundacions in vitro. Ens tornen a cridar: “Feu el que jo digui, però no el que jo faci!”. Perquè ells no renuncien a res. Aquesta dreta casposa el que sempre ha pretès, pretén i, si no canviem les coses, pretendrà, és limitar els nostres drets i llibertats.

Una altra de les aberracions que s’acaben d’empescar és la consideració del que és o no és violència de gènere. Davant del flagell més greu de la nostra societat, segueixen amb la temptació de justificar i defensar l’indefensable. Perquè les seves polítiques estan protegint actituds primitives, més pròpies d’animals que de persones, com el que fa poc va passar a Pamplona per sant Fermí. Si una dona es deixa portar per l’ambient de festa, com ho fem els homes, i es deixa el tors al descobert, com ho fem els homes, és motiu suficient perquè els eixelebrats es prenguin la llicència de grapejar-li el cos, encara que ella no vulgui? Però si ha dit que no! No vol… A partir d’un NO ja no hi ha justificació possible, NO, estigui vestida o nua, és NO. Però clar, tenim un govern més pendent de les estadístiques que de solucionar aquest flagell social. No hi ha voluntat, no els importa, fins i tot arriben a justificar actituds violentes perquè “elles provoquen”. I com que les dones són perverses i menteixen, ara resulta que per considerar que hi ha violència de gènere hi ha d’haver un ingrés hospitalari de 24 hores! Amb aquest tipus de decisions que es prenen, amb la base ideològica i estratègica de la dreta més reaccionària, les nostres companyes, mares, germanes i amigues paguen la desraó d’una manera molt injusta d’entendre la llibertat.

I si a això hi sumem les retallades, reformes, etc., no hi ha dubte que les dones s’enfronten a un greuge pitjor que el nostre. Elles ja vénen d’una situació de desavantatge, la nostra societat està involucionant i les volen col•locar, en drets i llibertats, en un escenari desolador, el dels anys del Caudillo. Les nostres companyes, mares, filles, germanes… es mobilitzen, reivindiquen i lluiten per defensar el que és públic, l’ocupació, les pensions, el conveni, etc., perquè s’hi juguen el present i el futur. Per mi, podria ser suficient pensar i dir que com a company, fill, pare, amic… defensaré aquests drets, els drets de les dones, però no és ni just ni suficient. Els homes d’esquerres sabem que sense igualtat real, tota la classe treballadora perd, i desapareix la cohesió social. On som els homes d’esquerres? Si les toquen a elles, toquen totes les persones que defensem un món millor, més just i sense violència.

Com a persona d’esquerres, com a home d’esquerres i plenament convençut que la igualtat real és possible i urgentment necessària, faig de la defensa i la conquesta de drets en matèria d’igualtat de gènere la meva lluita!  




Enrique Rodríguez Ruiz

Secretari general de CCOO del Vallès Occidental