El problema és voler decidir?

Al mal anomenat “problema català”, alguns mitjans de comunicació li estan dedicant moltes hores. Dit així, i per a les persones que no visquin a Catalunya, el titular porta a veure i a tractar aquesta situació amb cautela, amb certa crítica i, fins i tot, amb por. I més quan “el problema català” s’utilitza com a rendiment electoral, amb un interès molt clar: amagar els problemes reals que requereixen una solució urgent.

A Catalunya, els sectors més independentistes intenten catalogar-nos com a tals a tots els catalans i catalanes. I els sectors “nacionalistes espanyols” intenten fer el mateix. Aquests últims, amb el suport de la majoria de l’Estat espanyol,  es creuen crescuts en força i raó, ja que tenen el Govern del PP defensant els seus sentiments i les seves conviccions identitàries. I així, els uns i els altres intenten distreure’ns utilitzant els sentiments de pertinença. Per mi són uns sentiments importants i rellevants, però trobo que aquesta situació de debat identitari, generada de manera interessada, deixa desatès allò veritablement substancial i fonamental: el dret de les persones. El dret a decidir. El dret que tenim les persones a decidir sobre temes i matèries que ens afecten directament. I un tema que ens afecta directament són els pressupostos generals de l’Estat, que, novament, tenen més retallades en educació, en sanitat, en dependència, en beques o en prevenció i actuació contra la violència de gènere, entre d’altres.

I tant que podem parlar de si Catalunya ha de ser un estat independent dins de la Unió Europea. És clar que sí. Però m’interessa que aquest debat vagi acompanyat de propostes concretes i de compromisos ferms. Que algú ens digui quin model social i laboral tindrem en el cas que el meu poble aposti per la independència. M’interessa saber quins drets tindrem les persones i amb què ens trobarem les catalanes i els catalans que vivim i treballem a Catalunya.

L’última decisió del PP és molt perillosa. Tan perillosa que crec que no li estem dedicant ni li estem posant l’èmfasi que es mereix. Si ens aturem un moment i ho analitzem, el president del Govern espanyol, el “senyor” Rajoy, anuncia el recurs que interposen al Tribunal Constitucional (TC). A una velocitat inaudita en proclamen l’admissió a tràmit i això suspèn la Llei de consultes de Catalunya i el Decret de la consulta del 9-N. Però resulta que el president del Govern va més enllà. Rajoy ens anuncia la il·legalitat d’una llei de consultes que les persones representants del poble català  han aprovat, a més, la consulta del 9-N ha estat convocada pel Parlament de Catalunya. La pregunta que em faig és: el poder executiu ha suplantat el poder judicial? Són el Consell de Ministres i el president del Govern els que ordenen al TC el que cal decidir? Els membres del TC han d’estar molt contents i agraïts. Rajoy els ha permès la redacció dels “fonaments jurídics” de la sentència. Una sentència dictada anticipadament per Rajoy. Això que pot semblar irònic és molt greu, i és un altre símptoma de la debilitat i la malaltia que pateix la nostra democràcia.

Ara, argumenten que la Constitució del 1978 és un mur infranquejable i inamovible. I és clar, davant d’això Catalunya no pot votar el 9-N. I jo em pregunto: no s’han aturat a pensar que qualsevol llei que impedeixi l’exercici de la democràcia, com és una consulta, ha de ser ràpidament modificada? Una llei no pot anar en contra del més bàsic de la democràcia, que és poder votar. Com es pot, en democràcia, legislar en contra de la voluntat d’un poble? Com pot el PP manifestar, sense cap rubor, que el poble no pot decidir? Està clar: la Constitució és un “mur infranquejable” quan s’ha de tractar sobre drets que no interessen a la dreta. Infranquejable per donar llibertat a les persones. Recordem que, en la legislatura anterior, el PP i el PSOE van arribar a un acord per reformar l’art. 135 de la Constitució. Van fixar sostre al dèficit públic i, seguidament, es va convertir en deute públic tot el deute de bancs i caixes. Per a aquests menesters es modifica, si cal, “la cara santa”, com diria el meu pare, un home d’aquells que Candel anomenava els altres catalans; un andalús de procedència, Sr. Rajoy, que sempre ha lluitat i ha defensat els drets laborals, socials i nacionals de Catalunya.

A la dreta i als mal anomenats d’esquerres no els ha interessat mai –ni els interessa ara– l’opinió del poble. La democràcia els fa molta por. Sí, tenen por de la democràcia. Els seus ideals sempre han tingut la mateixa línea política: el poble opina allò que ells i elles manen. I ara, això s’ha acabat. S’ha acabat perquè la força d’un poble unit és il·limitada.

Estan convertint les lleis en un poder en contra del poble. Un poble que davant del “no podemos, ni queremos” del Sr. Rajoy té una resposta ben clara: hem d’avançar en democràcia.

El poble té la paraula. Tenim dret a decidir i a decidir-ho tot? Sí. És clar que sí.

Enrique Rodríguez Ruiz
Secretari general

CCOO Vallès Occidental – Catalunya Central